Ahir va haver el segon ‘cara a cara’ entre Zapatero i Rajoy i se’n poden treure poques però importants conclusions.
La primera és que, encara que sembla difícil, d’entre més de quaranta milions d’habitants, els partits espanyols no han aconseguit trobar dos líders amb carisma per liderar un estat modern; a les primàries demòcrates o republicanes als EUA no haguessin passat dels primer caucus.
La segona, que cap dels dos és vàlid per representar, i menys defensar a Catalunya. Com sempre, no tindrem un president espanyol que sigui també dels catalans sinó un que haurem de vigilar per si ens la pega.
Durant el debat –com en tota la última legislatura- en Mariano Rajoy s’invalida reiteradament atacant les bases del nostre país en temes tant bàsics com l’Estatut i la llengua i el candidat socialista, encara que vol semblar que ens defensa, quan en Rajoy li solta al debat “¿està de acuerdo con que en Catalunya se multe por rotular en espanyol?” o “¿le parece bien que en Catalunya no se pueda estudiar en la lengua de los espanyoles?” el paio no sap que respondre.
Rodríguez Zapatero demostra que no sap de que va la defensa de la llengua catalana davant l’aclaparadora hegemonia del castellà al Principat i que no té ni idea del que és la immersió lingüística; el sistema d’ensenyament de més del 15% d’estudiants de l’estat que vol governar. Els seus assessors no li han sabut explicar? Tampoc el president de la Generalitat, company d’executiva? Ni els seus ministres, Chacón o Clos?
Crec que no s’ha de caure en la trampa socialista de la por davant la possibilitat d’una majoria del PP. Realment seria penosa, però més penós seria que els catalans no fóssim decisius per formar majories al Congrés de Diputats. Senzillament desapareixeríem. El vot útil per a nosaltres nomé pot ser un vot catalanista.
