Día de reflexió abans de les municipals

Reflexió 1: En Xavier Trias quan me’l vaig trobar en una mani contra el túnel de l'AVE i li vàrem preguntar al respecte: '(...) tranquils, això es vota al ple d'aquesta setmana i ho pararem(...)'. Realitat: la votació no era vinculant i l'alcalde podia fer el que volgués. Conclusió personal: em rebenta que em vulguin prendre el pèl.

Reflexió 2: En Jordi Hereu durant la campanya: ‘(...) serem un mur contra les retallades(...)’. Realitat: el seu partit a Madrid és qui les ha imposades (no discuteixo aquí la seva necessitat o no). Conclusió personal: em rebenta que em vulguin prendre el pèl.

Una visita a la concentració d'indignats de Plaça Catalunya

M’he passat per la Plaça Catalunya perquè els impresentables de la “Junta Electoral Central” han decidit prohibir l’acampada de “DemocràciaRealJa”. No és que combregui gaire amb els acampats però això si que m’ha indignat. Qui són aquest s de la Junta per imposar-se sobre el dret de manifestació de les persones. Ni jornada de reflexió ni conyes!

La concentració m’ha semblat més o menys com m’esperava: massa heterogènia per poder concretar un moviment amb força per assolir algun resultat. Hi ha una immensitat de propostes, desitjos, esperances... escrites arreu. Però que la que m’hagi cridat més l’atenció d’una llista escrita hagi estat: ‘que calgui títol universitari per accedir a la política’ m’ha destrempat força. Qui haurà estat el gilipolles?

Per altra banda, vull recordar que la democràcia representativa ha estat l’únic sistema que ha garantit un grau acceptable de llibertat; tots els experiments provats durant el segle XX només han portat al desastre. Compte amb deslegitimar la democràcia, compte a tothom però sobretot als polítics i les seves estupideses.

Sortir a donar un vol com avui inspira. Tornant de la Plaça Catalunya amb el 47 m’he hagut d’aixecar del seient més inaccessible de l’autobús per cedir-lo a un senyor gran perquè ja estava fins als pebrots de veure que l’adolescent del davant seu en lloc d’aixecar el cul del seient s’entretenia amb el mòbil. Si fallen les bases de l’educació més bàsica podem esperar una revolució jove que porti la regeneració democràtica? En fi... M’ha vingut al cap que els contemporanis del senyor gran es van jugar la vida a les milícies del 36 per la llibertat i els d’ara perquè volen “democràcia real” mentre els seus pares els posen el menjar a taula i els renten els calçotets.

Però no tot està perdut! L’esperança està en les noves generacions. Baixant del 47 a l’Avinguda Gaudí m’ha cridat l’atenció com els nets d’un avi molt deteriorat es disputaven el fet d’empènyer la seva cadira de rodes. Quin afany per ajudar! Emocionant de veritat. El més interessant ha estat descobrir que la cadira tenia un petit motor elèctric que s’activava des de la maneta. La cadira era com el camió tràiler dirigit per cable que em van portar els reis de petit... però amb un avi inclòs. Finalment ho he entès: devia ser més divertit empènyer l’avi que jugar a la Nintendo.

Una visita a la concentració d'indignats de Plaça Catalunya

M’he passat per la Plaça Catalunya perquè els impresentables de la “Junta Electoral Central” han decidit prohibir l’acampada de “DemocràciaRealJa”. No és que combregui gaire amb els acampats però això si que m’ha indignat. Qui són aquest s de la Junta per imposar-se sobre el dret de manifestació de les persones. Ni jornada de reflexió ni conyes!

La concentració m’ha semblat més o menys com m’esperava: massa heterogènia per poder concretar un moviment amb força per assolir algun resultat. Hi ha una immensitat de propostes, desitjos, esperances... escrites arreu. Però que la que m’hagi cridat més l’atenció d’una llista escrita hagi estat: ‘que calgui títol universitari per accedir a la política’ m’ha destrempat força. Qui haurà estat el gilipolles?

Per altra banda, vull recordar que la democràcia representativa ha estat l’únic sistema que ha garantit un grau acceptable de llibertat; tots els experiments provats durant el segle XX només han portat al desastre. Compte amb deslegitimar la democràcia, compte a tothom però sobretot als polítics i les seves estupideses.

Sortir a donar un vol com avui inspira. Tornant de la Plaça Catalunya amb el 47 m’he hagut d’aixecar del seient més inaccessible de l’autobús per cedir-lo a un senyor gran perquè ja estava fins als pebrots de veure que l’adolescent del davant seu en lloc d’aixecar el cul del seient s’entretenia amb el mòbil. Si fallen les bases de l’educació més bàsica podem esperar una revolució jove que porti la regeneració democràtica? En fi... M’ha vingut al cap que els contemporanis del senyor gran es van jugar la vida a les milícies del 36 per la llibertat i els d’ara perquè volen “democràcia real” mentre els seus pares els posen el menjar a taula i els renten els calçotets.

Però no tot està perdut! L’esperança està en les noves generacions. Baixant del 47 a l’Avinguda Gaudí m’ha cridat l’atenció com els nets d’un avi molt deteriorat es disputaven el fet d’empènyer la seva cadira de rodes. Quin afany per ajudar! Emocionant de veritat. El més interessant ha estat descobrir que la cadira tenia un petit motor elèctric que s’activava des de la maneta. La cadira era com el camió tràiler dirigit per cable que em van portar els reis de petit... però amb un avi inclòs. Finalment ho he entès: devia ser més divertit empènyer l’avi que jugar a la Nintendo.