Nàusea

Avui ha començat el judici dels atemptats de l'11-M i no se m’ha ocorregut altre cosa que escoltar un parell de cops l’emissora COPE. No es que l’escolti gaire, però seria molta casualitat que només la sintonitzi quan les audicions tenen un element reiteratiu que consisteix en la mentida sistemàtica i la crítica insultant al govern socialista de l’estat. No sóc un fan d’aquest govern, però les opinions d’aquesta emissora de la Conferència Episcopal provoquen la nàusea.

I la tombarella de ventre era avui massa greu -he de reconèixer que de vegades pot ser divertida per ridícula- perquè avui jugava amb els sentiments del afectats per l’atemptat.

L’anàlisi bàsic del discurs era el dubte sobre l’autoria dels atemptats fins al punt d’entrevistar un familiar d’un assassinat que reconeixia que no odiava als acusats perquè potser no eren els culpables de la matança. Es la mostra de com el bombardeig mediàtic no té recança en manipular les víctimes d’un crim tant execrable.

Em semblaria increïble, però ara veig que aquest individus d’extrema dreta, al mateix temps que exigeixen que altres terroristes compleixin penes íntegres, s’alegrarien que uns criminals sense escrúpols sortissin lliures per falta de proves si això els servís per poder continuar amb les seves elucubracions que emboliquen socialistes, policies (de l’època del govern Aznar) i etarres en una conspiració paranoica.

Encara que la COPE i companyia declaren que el judici pot fer aflorar la veritat, siguin quines siguin les seves conclusions, sempre trobaran la manera que la seva mentida sigui la única explicació admissible.

Desencís catalanista

Com molts temíem, el nou tripartit s’està mostrant claudicant davant els atacs a les competències del nostre govern i en la defensa dels drets i les reivindicacions nacionals.

I els fets corroboren el que es veia venir perquè segueixen la pura lògica. Com sinó havia d’actuar el 'govern d’entesa'? El formen un PSC, que eludeix l’enfrontament amb el PSOE al estar dominat per l’aparell del president Montilla, una Iniciativa que actua com comparsa –els seus líders ja havien avisat de com actuarien- i una Esquerra, que amb el ridícul que va fer l'anterior legislatura, pràcticament no piula perquè ningú pugui qüestionar la seva capacitat de ser partit de govern.

Crec que a molts catalans s'els posen els pèls de punta quan es qüestiona un tema tant important com la 'immersió lingüística' i la Generalitat no es posa en peu de guerra al moment i sense fissures.

Davant d’aquest marasme polític, CIU es vol mostrar com a únic defensor del poble català però ho fa sense convicció perquè se sap desprestigiat pel seu pacte amb Zapatero, que diluïa l'Estatut a canvi d’assegurar-se governar. Tots sabíem que l'Estatut aprovat al Parlament es rebaixaria, però la percepció va ser força penosa. A sobre la jugada va resultar inútil davant la capacitat maquiavèl·lica de Pepe Montilla. I vull aclarir que no el defineixo com a maquiavèl·lic en sentit pejoratiu sinó reconeixent el seu domini dels camins per arribar al poder.

CIU i Esquerra s’ataquen mútuament però saben que ambdós són culpables de la situació per ser incapaços de formar govern junts, posant per davant els interessos de partit als de país.

En definitiva, molts catalanistes –de diferent grau o tendència- tenim per primera vegada la desagradable sensació de que la Generalitat no està actuant com a govern de la nostra nació sinó com a gestor de comunitat autònoma.

L'Eisenhower davant Iran

Hola,

Fa setmanes que hi ha sospites d’un possible atac dels EUA contra l'Iran amb l’excusa del perillós desenvolupament de tecnologia nuclear per part del país dels Aiatol·làs. Semblarien sospites sense lògica, ja que prou feina tenen els americans a l'Irak, però coneixent el passat recent tot és possible. Fa uns mesos que a la zona hi ha el grup de combat del portaavions Eisenhower i ara hi ha arribat un altre.

Davant aquesta nova possibilitat de guerra i de milers de noves víctimes de les multinacionals de la indústria i el petroli, és adequat fer atenció a aquest text de 1961 relacionat d'alguna manera amb el portaavions d'abans:

"En els consells de govern, hem de guardar-nos de l’obtenció d’influència il·lícita, ja sigui per activa o passiva, per part del complex militar-industrial. El potencial pel desastrós creixement del poder il·legítim existeix i persistirà.

No hem de permetre mai que el pes d’aquesta combinació posi en risc les nostres llibertats o els nostres processos democràtics. No hem de donar res com a garantit, només la ciutadania ben informada i vigilant pot imposar l’adequat encaix de la immensa maquinària industrial i militar de defensa amb els nostres mètodes pacífics i els nostres objectius. Així la seguretat i la llibertat podran prosperar juntes."

Va ser una visió correcta del que passaria les següents dècades a Vietnam o Nicaragua i que ha arribat a la seva màxima expressió a l'Irak. I no és tracta del discurs de cap pacifista ni del líder de cap ONG sinó de part del discurs de comiat del president Dwight D. Eisenhower ("Ike").

Aquest senyor abans d’arribar a president dels Estats Units (entre 1953 i 1961) va ser el Comandant Suprem de les forces aliades al Front Occidental durant la Segona Guerra Mundial (La última guerra justa?). Com a contrapartida, el president actual que ha portat a la joventut del seu país a Irak en una guerra il·legal amb centenars de milers de morts, va destacar per haver aconseguit 'escaquejar-se' d’anar a Vietnam servint a la Guàrdia Nacional de Texas i per llicenciar-se abans de temps per anar a examinar-se.

N’hi ha per reflexionar, oi?

Joan Dissident