Com molts temíem, el nou tripartit s’està mostrant claudicant davant els atacs a les competències del nostre govern i en la defensa dels drets i les reivindicacions nacionals.
I els fets corroboren el que es veia venir perquè segueixen la pura lògica. Com sinó havia d’actuar el 'govern d’entesa'? El formen un PSC, que eludeix l’enfrontament amb el PSOE al estar dominat per l’aparell del president Montilla, una Iniciativa que actua com comparsa –els seus líders ja havien avisat de com actuarien- i una Esquerra, que amb el ridícul que va fer l'anterior legislatura, pràcticament no piula perquè ningú pugui qüestionar la seva capacitat de ser partit de govern.
Crec que a molts catalans s'els posen els pèls de punta quan es qüestiona un tema tant important com la 'immersió lingüística' i la Generalitat no es posa en peu de guerra al moment i sense fissures.
Davant d’aquest marasme polític, CIU es vol mostrar com a únic defensor del poble català però ho fa sense convicció perquè se sap desprestigiat pel seu pacte amb Zapatero, que diluïa l'Estatut a canvi d’assegurar-se governar. Tots sabíem que l'Estatut aprovat al Parlament es rebaixaria, però la percepció va ser força penosa. A sobre la jugada va resultar inútil davant la capacitat maquiavèl·lica de Pepe Montilla. I vull aclarir que no el defineixo com a maquiavèl·lic en sentit pejoratiu sinó reconeixent el seu domini dels camins per arribar al poder.
CIU i Esquerra s’ataquen mútuament però saben que ambdós són culpables de la situació per ser incapaços de formar govern junts, posant per davant els interessos de partit als de país.
En definitiva, molts catalanistes –de diferent grau o tendència- tenim per primera vegada la desagradable sensació de que la Generalitat no està actuant com a govern de la nostra nació sinó com a gestor de comunitat autònoma.
I els fets corroboren el que es veia venir perquè segueixen la pura lògica. Com sinó havia d’actuar el 'govern d’entesa'? El formen un PSC, que eludeix l’enfrontament amb el PSOE al estar dominat per l’aparell del president Montilla, una Iniciativa que actua com comparsa –els seus líders ja havien avisat de com actuarien- i una Esquerra, que amb el ridícul que va fer l'anterior legislatura, pràcticament no piula perquè ningú pugui qüestionar la seva capacitat de ser partit de govern.
Crec que a molts catalans s'els posen els pèls de punta quan es qüestiona un tema tant important com la 'immersió lingüística' i la Generalitat no es posa en peu de guerra al moment i sense fissures.
Davant d’aquest marasme polític, CIU es vol mostrar com a únic defensor del poble català però ho fa sense convicció perquè se sap desprestigiat pel seu pacte amb Zapatero, que diluïa l'Estatut a canvi d’assegurar-se governar. Tots sabíem que l'Estatut aprovat al Parlament es rebaixaria, però la percepció va ser força penosa. A sobre la jugada va resultar inútil davant la capacitat maquiavèl·lica de Pepe Montilla. I vull aclarir que no el defineixo com a maquiavèl·lic en sentit pejoratiu sinó reconeixent el seu domini dels camins per arribar al poder.
CIU i Esquerra s’ataquen mútuament però saben que ambdós són culpables de la situació per ser incapaços de formar govern junts, posant per davant els interessos de partit als de país.
En definitiva, molts catalanistes –de diferent grau o tendència- tenim per primera vegada la desagradable sensació de que la Generalitat no està actuant com a govern de la nostra nació sinó com a gestor de comunitat autònoma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada